Thursday 29 de April de 2010, 10:02:35

Pujar al Perdido és una de les clàssiques del Pirineu. És un d'aquests llocs emblemàtics que un dia o altre s'ha de fer. Nosaltres el vam pujar sense neu a l'escupidera, la qual cosa la fa més fàcil. Amb tot però cal recordar que ets a Alta Muntanya i que cal prendre les mesures necessàries per garantir la seguretat. És llarga i dura, però accessible alhora. Amb neu és tota una altra història.

Ja li teníem ganes de pujar d'una vegada al cim del Monte Perdido, al parc Nacional d'Ordesa. Així que van agafar les eines i cap a Torla s'ha dit. Arribem a Torla cap a les dotze del migdia i tenim la sort que de seguida trobem un bus que ens deixa en poc menys de mitja horeta a l'inici del nostre itinerari, és a dir, a la Pradera de Ordesa.

El lloc es magnífic ler l'esbarjo, famílies senceres  pugen fins aquí per tal de gaudir d'un espectacle bellíssim de muntanya.  Ara toca dinar, treiem uns entrepans i fem una queixalada abans de posar-nos en ruta. El camí és evident i no té pèrdua possible; per una pista en molt bon estat enfilem cap a les grades de Soaso. De primer es puja suaument i un xic més enllà la pujada es fa més ferma, encara que de molt bon portar. Anem seguint la pista, passem unes roques baumades força espectaculars mentre a la nostra dreta el soroll del riu ens acompanya durant gairebé tota l'estona. De mica en mica anem pujant fins que, després d'un tram planer ja divisem la part baixa de les graders. Realment són molt boniques, i es fins aquí on solen pujar una gran munió de gent; bé, potser fins una mica més amunt ( dalt de les ggrades) per tal d'admirar el magnífic Circ de Soaso.

Ens aturem una estona, fa calor i decidim de refrescar-nos una mica en unes aigües del tot transparents. Després de posar els peus en remull tornem a caminar, ara per un camí molt ben definit que travcessa el cirs i que ens acosta en una mitja horeta  al saltant deit de La Cola de Caballo. El salt d'aigua és espectacular i molt bonic. Aquí deixarem els darrers caminants ocasionals i començarem a enfilar la pujada al refugi de Góriz.

Tenim dues possibilitats, la primera passa per pujar les clavijas de soaso i que ens menarien directament dalt de la feixa del circ; nosaltres però decidim  fer un tomb a la dreta i per un camí molt ben marcat guanyar-ne el desnivell. Les clavijas, tot i no ser les de cotatuero, tenen el seu punt de risc, i per tant, qui les faci cap que vagi en compte. Bé , ara ja només ens queda arribar al refugi, i per això ens caldrà anar superant diversos contraforts que en una mica més d'una hora ens deixaran  al camp base ( és un dir) per pujar al Perdido. Ja< som a Góriz. Teníem reserva feta i per tant, lloc per dormir. Els que no en tenen  ja van equipats amb tendes i fan vivac pels voltants. Tot plegat, de la Pradera fins al refugi hi hem estat unes cinc hores i mitja ( amb descansos).

Ara toca reposar forces: sopem, gaudim de l'espectacle del lloc i aviat a dormir que demà hi tornem.

Ens llevem a quarts de set. De fet, no cal despertador, ja que aquesta és l'hora habitual  en què la majoria de gent del refugi posa els peus a terra. Baixem a esmorzar i fem una ullada al cel. El dia és clar i per tant no caldrà anar massa carregats per fer l'ascensió. Ja ens han dir que no calen grampons per pujar l'escupidera, així que encara alleugeriment més el pes. Són quarts de vuit quan comencem a enfilar les primeres rampes. Sortim recte des de la porta del refugi i amb un n res comencem a tombar cap a l'esquerra. El camí ja es va definint i mica en mica, i acompanyats de força gent anem pujant. En algun tram ens caldrà ajudar-nos de les mans ( sobretot en una canal que en cas que sigui molla pot tenir un punt de dificultat, però no és el cas). Després d'una hora aproximada de caminar arribem a l'anomenada ciutat de les pedres ( lloc de grans blocs però força plkaner). A partir d'aquí  la pujada es fa més ferma, travessem alguna gelera ( amb compte)on no calen grampons i enfilem de manera decidida fina arribar al llac Gelat ( Ibon Chelado en aragonès). Algunes ressenyes marquen que som a tres mil metres, però l'altímetre diu que encara no hi som. Bé, ens és igual. Ara ens queda el tros més durs i més divertit. Pugem un primer promontori de roca ( que en cas d'ésser gelat faria patir a qualsevol) i ens plantem davant mateix de l'escupidera. Home, ja es veu que amb neu ( que n'hi ha a la banda esquerra) és un lloc no massa recomanable si no vas ben equipat; però vaja el camí que hem de seguir  no hi ha ni rastre del blanc element.

Ens queden tgtres cents metres de desnivell amb una inclinació brutal, però això no és el pitjor. El més dur és que el terra està molt esmicolat i sovint hem de fer dues passes endavant i una endarrera.  Tant se val, hem de pujar igualment. Poc a poc ( per força) anem enfilant  cap al coll. Un cop a dalt, encara no som al cim, sinó que resten uns deu minuts ( a tot estirar) per un camí molt millor que el que acabem de deixar. Fa tres hores i deu minuts que hem sortit del refugi. Hem fet cim. La vista és magnífica: cilindre, marboré, brecha, soum, vignemale... No acabaríem. Mengem una queixalada, reposem una estona, fem fotos, ens regalem la vista  i ens disposem a baixar. Val a dir que amb les tres hores i deu minuts de pujada només hem parat uns deu minuts a llac gelat. Baixem l'escupidera  ( és més pesat baixar que pujar), i tornem al llac. Ara ens refresquem els peus i fem una estona de tertúilia amb d'altres muntanyecs que encara pugen. Anem desfén camí sense més novetats, bé veiem que encara hi ha molta gent que puja ( no entenc on van tan tard). Tres hores després del cim tornem a ser al refugi. Ara fem la cervesa, reposem una estona, refem la motxilla i avall. Ara només ens cal resseguir el camí de pujada. Hem decidit baixar per allà mateix ja que portem una bona colla d'hores caminant i encara ens en queden com a mínim quatre i mitja. I és així, gairebé cinc hores després tornem a ser a Pradera de Ordesa. Autobús i cap a Torla.  Portem unes onze hores i " pico" a les cames. Ja està bé per avui. Ara ens queden cinc hores de cotxe fins a Figueres. No res, un passeig.

añadir nuevo comentario

Excursionismo | Prepirineo

1 Comentarios

A tall d’introducció Una de les excursions més interessants que es poden fer per l’Alta Garrotxa, és, sense cap mena de dubte l’ascensió al cim del Comanegra. Les rutes per pujar-hi són diverses, però nosaltres n’hem escollit, segurament, la menys coneguda i menys emprada pels excursionistes de les nostres contrades. Sortirem de Rocabruna, i una bona part de l’itinerari el farem pel costat francès, fins assolir el cim després d’haver deixat enrera l’obaga i el cim de Bordellat. Només recordar-vos que tot i pertànyer administrativament a la comarca del Ripollès, és innegable que el Comanegra és part indissoluble de la unitat geològico-geogràfica que és l’Alta Garrotxa.

 

Aproximació

L’aproximació al lloc de sortida la farem per la carretera que sortint de Camprodon es dirigeix cap a Coll d’Ares per Molló. De fet però, abans d’arribar a Molló ens caldrà prendre un trencant a la dreta per arribar de seguida al nucli de Rocabruna ( agregat de Camprodon). Travessant el nucli urbà, i després d’un tram de baixada, abans de creuar un pont ja veurem uns rètols indicadors. En aquest petit pàrquing serà on deixarem el cotxe.

Full de ruta

00h 00m.- Aparquem el cotxe al lloc indicat i a l’altre costat de la carretera comencem a enfilar per una pista que ens mena a una antiga pedrera.

00h 03m. –Antiga Pedrera. El camí va pujant de manera molt suau per entre un bon grapat de boixos. Amb no gaire estona arribarem a un planer que caldrà travessar per tal de continuar per un corriol que de manera molt suau va guanyant alçada. El camí està molt fressat i no hi ha pèrdua possible. Després de fer una reblincola a l’esquerra ja podem divisar el nostre primer objectiu: el coll de Bocabartella. Anem pujant de manera continuada fins arribar al coll.

00h 35m.- Coll de Bocabartella. Així que arribem dalt del coll ja veiem la casa que porta el mateix nom just sota nostre. És una masia que per temps havia estat mig abandonada però que ara sembla torna a revifar. Si voleu, des del coll, i desplaçant-nos uns metres cap a la dreta podem veure l’objectiu final de la sortida: el Comanegra, però encara ens queda lluny. Des d’aquí ja veiem davant nostre el Coll de Malrem, al qual anirem tot vorejant la muntanya de la Sadella per un camí molt ben marcat amb marques verdes i blanques. Aquesta part de ruta és pràcticament planera, i arribar a Malrem no suposa sinó caminar uns vint o vint-i-cinc minuts més.

01h 00m.- Coll de Malrem. Aquest és un coll fronterer i així ens ho indica una tanca per les vaques. Ara ens caldrà passar al costat francès i, sense perdre alçada prendre un camí que surt per la dreta i es comença a enfilar suaument. De fet ja hi ha fites que ho indiquen, però per si de cas ens podem orientar també per un seguit de marques blaves i vermelles que trobarem un xic més endavant. Ara el camí es fa molt evident i en poca estona passarem per un parell de collets. Només ens cal anar seguint el corriol i les marques. Després del segon collet, el camí s’enfila de manera brusca per tal de guanyar alçada i arribar en fort pendent a un primer promontori, lloc on comença la carena( Serra Llarga) que tot seguit enfilarem.

01h 35m.- Carena. Havent guanyat una bona alçada, ara ens caldrà anar seguint la carena fins arribar als peus del Comanegra. Que ningú pensi però que és planera, sinó tot el contrari. Carenar es converteix en un puja i baixa per la cara nord, pér l’obaga, entre els faigs que ens acompanyen i que donen al paisatge el tret que el fa característic d’aquestes contrades. El camí puja fins assolir el poc marcat cim de Bordellat. A la nostra esquerra el regne del faig, a la dreta l’alzina; el contrast entre el nord i el sud.

02h 20m.- Cim del Bordellat. El camí comença a baixar de manera força evident, la qual cosa fa que ens plantegem que una estona o una altra ho haurem de recuperar. Continuem baixant fins arribar a la Collada Fonda, on el Comanegra se’ns mostra com una piràmide gairebé perfecta, enlairada, majestuosa. Pràcticament li besem els peus; uns minuts més i arribem al Pla de la Primavera. Ara sí, només ens queda l’ascensió final.

02h. 25m.- Pla de la Primavera. Per pujar al cim podem continuar seguint les marques blaves i vermelles, les quals planegen fins arribar a les basses de Monars, per des d’allí enfilar el darrer tram, o bé deixar les marques i pujar per l’ample caire per un itinerari evident, el qual ens menarà dalt de tot amb poc menys de quaranta minuts. La pujada és potent, dreta, feréstega en algun tram...Ja som a dalt.

03h 00m.- Cim del Comanegra. la vista, si fa bon dia, és esplèndida. Hom pot gaudir de pràcticament tota l’Alta Garrotxa, del Cabrerès, del Pirineu, les Torres de Cabrenç, el Taga, l’Albera i les Salines, el Montseny...Resseguim una per una les muntanyes, contemplant l’espectacle que un dia d’hivern clar i assolellat ha volgut oferir-nos.

La Tornada

En aquest itinerari, i a diferència dels altres, farem la tornada pel mateix lloc, per tant, el que ens caldrà serà només desfer camí, ara ja conegut, i tornar a gaudir de cadascun dels llocs que ja hem trepitjat. Tornarem al Bordellat, a Malrem i Bocabartella abans d’arribar de bell nou on tenim el cotxe. Finalment haurem caminat unes sis hores per un dels indrets més emblemàtics de la frontera entre l’Alta Garrotxa i la Catalunya Nord.

añadir nuevo comentario

Excursionismo | Pirineo

A tall d’introducció Us proposo una ruta poc transitada per excursionistes, si més no pel que fa a l’arribada al cim del Puig Ou, enclavat al cor de l’Alta Garrotxa, allà on on la demarcació administrativa d’Olot besa el Ripollès, on el Pirineu es mostra en tota la seva pulcritud, on les valls són feréstegues...

 

 

Aproximació

Un cop al poble de Castellfollit de la Roca ens caldrà prendre direcció Oix, i a l’alçada de Can Bundància ( uns metres abans) haurem de girar a l’esquerra, enfilant primer la Vall de Colldecarrera i seguidament la Vall del Bac. La carretera es troba en perfecte estat, si bé en alguns trams és una mica estreta la qual cosa fa que hàgim d’anar amb un cert compte a l’hora de circular-hi.

Passem l’Hostal de la Vall del Bac i al cap d’un quilòmetre aproximadament trobarem el Mas Pagès a la nostra dreta. Uns metres més avall, en una raconada de la carretera i ran d’una petita resclosa és on deixarem el cotxe.

Full de ruta

00h 00m.- Can Pagès.- Prendrem una pista que puja en direcció nord, travessarem un petit torrent i una portellera. Just abans de tornar travessar el córrec haurem d’enfilar per la pista que puja per la nostra esquerra, deixant les marques blanques que ens menarien cap a Sant Andreu de Porreres ( lloc per on tornarem).

La pista s’enfila de manera decidida tot guanyant alçada ràpidament i en uns vint minuts arribarem a una cruïlla que seguirem cap a la nostra esquerra. Ara la pujada es suavitza una mica; passarem per una altra tanca de les vaques i després d’un parell de giragonses, arribarem, sense deixar la pista, al Coll de Creuers.

00h 45m.- Coll de Creuers. En aquesta primera part de l’itinerari no trobem cap marca de cap classe, per la qual cosa caldrà estar una mica atents si no volem fer voltes i més voltes per les pistes de la contrada. Un cop al Coll de Creuers, la pista que nosaltres seguíem continua recte tot planejant, però nosaltres haurem de seguir el trencall que es veu a la dreta i que sembla una mena de pista de desemboscar. És un camí ample però brut, ple d’arijols i romagueres que sovint fan que ens quedin les cames com un santcrist. Poca estona després ja veiem els primers senyals grocs i blancs i que ara anirem seguint durant una bona estona. Més o menys en un quart d’hora arribarem a un altre collet dit de l’Empriu.

01h 05m.- Collet de l’Empriu. Ara la pista deixa de ser-ho i, per la nostra dreta continuen les marques que anirem seguint. Ara ja ens trobem en un corriol de muntanya com tants d’altres i amb el qual travessarem – tot pujant - diversos collets i torrenteres fins arribar, de bell nou, a la pista que havíem deixat al Coll de Creuers.

01h 40m.- Pista. Un cop a la pista forestal la seguirem cap a la nostra dreta – ara sense marques - fins arribar a una altra pista en molt millor estat de conservació. Nosaltres cap a la dreta i en no gaire estona més arribarem al Coll d’Arrencafels, a 1138 metres d’alçada.

02h 05m.- Coll d’Arrencafels. Just al mateix coll abandonarem la pista i per l’herbei de la nostra dreta començarem a enfilar la pujada definitiva fins arribar al cim de l’objectiu d’avui. Val a dir que no hi ha senyals de cap mena, però de seguida el camí es fa molt evident i no hi ha pèrdua possible. La pujada és molt suau, sense que suposi cap esforç extraordinari. Així travessem el Ras del Freixe per arribar finalment al cim del Puig Ou.

02h 35m.- Puig Ou ( 1300 m). Un vèrtex geodèsic ens dóna la benvinguda. Les vistes que ens ofereix el cim són magnífiques. Si el dia és clar, el Pirineu es veu en tota la seva magnitud, així com altres cims menors de la Serra Cavallera com ara el Taga o el Puig Estela. Davant nostre el veí Talló que dóna pas a tota la colla de cims de l’Alta Garrotxa i que ara no anomenaré perquè la llista seria massa llarga. Un passeig per l’herbei de dalt ens mostrarà també l’església de Sant Andreu i tota la Vall del Bac als seus peus, així com l’itinerari que seguirem per baixar del cim.

La tornada

Per baixar no ho farem pel mateix lloc, sinó que anirem fins l’extrem de llevant ( tal com hem pujat, a la nostra esquerra) i un camí molt ben marcat entre boixos ens indica la direcció a prendre. El camí és marcat amb fites tot i que no hi pèrdua possible. En un primer tram transitem per una zona amb molta vegetació però poc a poc s’anirà aclarint de manera prou manifesta. Pasem un petit collet ( Coll de Salga), per arribar en un tres i no res a l’indret dit Camp de Dalt, on s’enllaça amb la pista que anteriorment havíem abandonat al Coll d’Arrencafels.

Pasem una nova portella, tenint cura de deixar-la convenientment tancada i tot recte anirem fins la Font de Resclusanys, sota mateix del Talló. Cal dir però que al mateix camp de Dalt haurem deixat un trencall que convenientment indicat ens portaria cap a Salarsa i Bolós.

03h.00m.- Font de Resclusanys. La font sol disposar d’una aigua fresquíssima i d’un abeurador on les vaques hi solen fer estada, per la qual cosa, en molts casos haurem de fer de vaquers i esperonar les vaques a fugir si és que hi volem fer parada. Uns metres amunt de la font el camí continua – ara seguint unes marques blanques- cap a la nostra dreta. Ara passem per una zona molt ombrívola ( cara nord) fins arribar a un petit esglaó per seguidament continuar cap a l’esquerra. Voregem el Talló pel vessant sud, territori d’alzines i boixos, planejant per sota el Portell de les Roques per arribar finalment al mas abandonat del Triadú.

03h.- 40m.- El Triadú. Mas abandonat i que si hom no hi posa remei aviat serà només un munt de runes. Ja es veu que aquest devia ser un mas important de la contrada, però avui no és res més que un record d’allò que devia ser en èpoques pretèrites. Un cop al Triadú anem cap a la nostra esquerra per arribar, després d’uns quants metres al coll del mateix nom. Davant nostre ja veiem clarament l’església de Sant Andreu de Porreres ala qual farem via tot seguit.

03h 55m.- Sant Andreu de Porreres. L’esglesiola ha estat recentment restaurada pels amics de l’Alta Garrotxa i ara fa goig de veure. A més s’hi ha construït una porxada i que en cas de maltemps pot servir-nos de perfecte aixopluc. Per seguir el camí, haurem de baixar un parell de feixes i tirar cap a ponent. Un cop trobat el camí l’anirem seguint fins arribar a la pista forestal que puja cap al Coll de Triadú. Nosaltres seguirem per la dreta, tot baixant cap el Molí de la Coma, resseguint la riera, per, un cop travessada un parell de vegades arribar finalment on tenim aparcat el cotxe.

04h 25m.- Arribada al cotxe. Can Pagès

añadir nuevo comentario