Estas en » Weblog de Montaña » Archivo de Relatos » Abril 2010 » Monte Perdido Per Soaso
jueves 29 de abril de 2010, 08:02:35
MONTE PERDIDO PER SOASO
Tipo de Entrada: RELATO | 6590 visitas

Pujar al Perdido és una de les clàssiques del Pirineu. És un d'aquests llocs emblemàtics que un dia o altre s'ha de fer. Nosaltres el vam pujar sense neu a l'escupidera, la qual cosa la fa més fàcil. Amb tot però cal recordar que ets a Alta Muntanya i que cal prendre les mesures necessàries per garantir la seguretat. És llarga i dura, però accessible alhora. Amb neu és tota una altra història.

Ja li teníem ganes de pujar d'una vegada al cim del Monte Perdido, al parc Nacional d'Ordesa. Així que van agafar les eines i cap a Torla s'ha dit. Arribem a Torla cap a les dotze del migdia i tenim la sort que de seguida trobem un bus que ens deixa en poc menys de mitja horeta a l'inici del nostre itinerari, és a dir, a la Pradera de Ordesa.

El lloc es magnífic ler l'esbarjo, famílies senceres  pugen fins aquí per tal de gaudir d'un espectacle bellíssim de muntanya.  Ara toca dinar, treiem uns entrepans i fem una queixalada abans de posar-nos en ruta. El camí és evident i no té pèrdua possible; per una pista en molt bon estat enfilem cap a les grades de Soaso. De primer es puja suaument i un xic més enllà la pujada es fa més ferma, encara que de molt bon portar. Anem seguint la pista, passem unes roques baumades força espectaculars mentre a la nostra dreta el soroll del riu ens acompanya durant gairebé tota l'estona. De mica en mica anem pujant fins que, després d'un tram planer ja divisem la part baixa de les graders. Realment són molt boniques, i es fins aquí on solen pujar una gran munió de gent; bé, potser fins una mica més amunt ( dalt de les ggrades) per tal d'admirar el magnífic Circ de Soaso.

Ens aturem una estona, fa calor i decidim de refrescar-nos una mica en unes aigües del tot transparents. Després de posar els peus en remull tornem a caminar, ara per un camí molt ben definit que travcessa el cirs i que ens acosta en una mitja horeta  al saltant deit de La Cola de Caballo. El salt d'aigua és espectacular i molt bonic. Aquí deixarem els darrers caminants ocasionals i començarem a enfilar la pujada al refugi de Góriz.

Tenim dues possibilitats, la primera passa per pujar les clavijas de soaso i que ens menarien directament dalt de la feixa del circ; nosaltres però decidim  fer un tomb a la dreta i per un camí molt ben marcat guanyar-ne el desnivell. Les clavijas, tot i no ser les de cotatuero, tenen el seu punt de risc, i per tant, qui les faci cap que vagi en compte. Bé , ara ja només ens queda arribar al refugi, i per això ens caldrà anar superant diversos contraforts que en una mica més d'una hora ens deixaran  al camp base ( és un dir) per pujar al Perdido. Ja< som a Góriz. Teníem reserva feta i per tant, lloc per dormir. Els que no en tenen  ja van equipats amb tendes i fan vivac pels voltants. Tot plegat, de la Pradera fins al refugi hi hem estat unes cinc hores i mitja ( amb descansos).

Ara toca reposar forces: sopem, gaudim de l'espectacle del lloc i aviat a dormir que demà hi tornem.

Ens llevem a quarts de set. De fet, no cal despertador, ja que aquesta és l'hora habitual  en què la majoria de gent del refugi posa els peus a terra. Baixem a esmorzar i fem una ullada al cel. El dia és clar i per tant no caldrà anar massa carregats per fer l'ascensió. Ja ens han dir que no calen grampons per pujar l'escupidera, així que encara alleugeriment més el pes. Són quarts de vuit quan comencem a enfilar les primeres rampes. Sortim recte des de la porta del refugi i amb un n res comencem a tombar cap a l'esquerra. El camí ja es va definint i mica en mica, i acompanyats de força gent anem pujant. En algun tram ens caldrà ajudar-nos de les mans ( sobretot en una canal que en cas que sigui molla pot tenir un punt de dificultat, però no és el cas). Després d'una hora aproximada de caminar arribem a l'anomenada ciutat de les pedres ( lloc de grans blocs però força plkaner). A partir d'aquí  la pujada es fa més ferma, travessem alguna gelera ( amb compte)on no calen grampons i enfilem de manera decidida fina arribar al llac Gelat ( Ibon Chelado en aragonès). Algunes ressenyes marquen que som a tres mil metres, però l'altímetre diu que encara no hi som. Bé, ens és igual. Ara ens queda el tros més durs i més divertit. Pugem un primer promontori de roca ( que en cas d'ésser gelat faria patir a qualsevol) i ens plantem davant mateix de l'escupidera. Home, ja es veu que amb neu ( que n'hi ha a la banda esquerra) és un lloc no massa recomanable si no vas ben equipat; però vaja el camí que hem de seguir  no hi ha ni rastre del blanc element.

Ens queden tgtres cents metres de desnivell amb una inclinació brutal, però això no és el pitjor. El més dur és que el terra està molt esmicolat i sovint hem de fer dues passes endavant i una endarrera.  Tant se val, hem de pujar igualment. Poc a poc ( per força) anem enfilant  cap al coll. Un cop a dalt, encara no som al cim, sinó que resten uns deu minuts ( a tot estirar) per un camí molt millor que el que acabem de deixar. Fa tres hores i deu minuts que hem sortit del refugi. Hem fet cim. La vista és magnífica: cilindre, marboré, brecha, soum, vignemale... No acabaríem. Mengem una queixalada, reposem una estona, fem fotos, ens regalem la vista  i ens disposem a baixar. Val a dir que amb les tres hores i deu minuts de pujada només hem parat uns deu minuts a llac gelat. Baixem l'escupidera  ( és més pesat baixar que pujar), i tornem al llac. Ara ens refresquem els peus i fem una estona de tertúilia amb d'altres muntanyecs que encara pugen. Anem desfén camí sense més novetats, bé veiem que encara hi ha molta gent que puja ( no entenc on van tan tard). Tres hores després del cim tornem a ser al refugi. Ara fem la cervesa, reposem una estona, refem la motxilla i avall. Ara només ens cal resseguir el camí de pujada. Hem decidit baixar per allà mateix ja que portem una bona colla d'hores caminant i encara ens en queden com a mínim quatre i mitja. I és així, gairebé cinc hores després tornem a ser a Pradera de Ordesa. Autobús i cap a Torla.  Portem unes onze hores i " pico" a les cames. Ja està bé per avui. Ara ens queden cinc hores de cotxe fins a Figueres. No res, un passeig.





Añadir nuevo comentario
Usuario de Madteam.net No usuario




Vista Previa



 

 
MadTeam.net | Suscribirte a este blog | Creative Commons License Blog bajo licencia de Creative Commons. | compartir este enlace en Facebook