Wednesday 22 de February de 2006, 00:00:00

Qualsevol pesona que es vanti de conèixer un xic l'aspra terra de l'Alta Garrotxa, haurà hagut de fer el recorregut que avui us proposem. El de les Baumes d'Uja. Conèixer aquest indret es fa gairebé obligatori si es vol copsar en tota la seva magnitud el que significa la paraula mala petja per la gent d'aquesta contrada. Sovint són camins gairebé inhòspits, poc transitats, resseguint caires, penya-segats, torrenteres que davallen entre lleixes i salts, aspres, feréstegues...sublims.

[+] click para ampliar Sant MartĂ­ de TalaixĂ

[+] click para ampliar Baumes d'Uja

[+] click para ampliar Sant Aniol d'Aguja

Eren gairebé un quart de nou del matí i en Ramon ( un amic amb el qual compartim un munt de sortides) ja m'esperava a Besalú per tal de fer via cap a Sadernes. Ens agrada Sadernes, potser perquè és un d'aquests llocs on la Garrotxa es mostra més ferma i et convida a trepitjar-la de manera decidida i constant . Hem passat l'església de Santa Cecília i per pista ens acostem fins a Pont de Valentí, lloc on deixem el cotxe. No hi ha ningú - no cal que hi hagi ningú-. A nosaltres ja ens està bé així, en la solitud d'aquest indret i en la remor de fons de la riera de Sant Aniol és on fruïm de debò. Prenem una alenada d'aire i tot seguit enfilem cap a Talaixà. Nosaltres el camí de Talaixà el prenem tot just passat un passallís, per un corriol en forta pujada i que en un parell o tres de minuts enllaça amb el camí , diguem-ne de tota la vida. Ja ben encaminats comencem a pujar de manera constant. La pujada a Talaixà potser no és molt accentuada en cap tram, però ben mirat s'enfila de manera continuada, amb algun que altre petit descans en alguna plaça carbonera. Ens hem tret roba. Ja ens sol passar,; sortim abrigats ( en excés) i al cap de poca estona la roba ja ens fa nosa. El camí no té pèrdua i en poc més de cinquanta minuts arribem als plans de Talaixà. La Canova i Cal Ferrer són les primeres masies que trobem. Avui aquí hi ha un refugi lliure que ens pot anar molt bé en cas de mal ltemps o que fes un fred excessiu. Però no és el cas. Pugem fins el replà d'herbei davant per davant de l'església de Sant Martí. Aquesta església està molt malmesa; amb el pas dels anys ha anat caient i ara es fa perillós voler visitar-la. De fet l'han tancada amb un cadenat per evitar una més que possible desgràcia. No, no és pas una església que enamori, ja que del la seva estructura inicial ben poca cosa en queda. D'aquí gaudim d'una vista esplèndida: El Bassegoda, el Martanyà, el Ferran i les seves crestes, el Montpetit, el Montmajor, el Bestracà... En fi, un regal pels ulls. Per anar a les Baumes d'Uja haurem d'agafar per la dreta de l'església, cap a les runes de Cal Mestre i seguir un corriol que en el seu inici està molt ben definit, encara que unes passes endavant haurem d'anar seguint les fites indicadores ( de fet en Ramon i jo ens ens vam fer un tip d'anar posant fites per tal d'aclarir una mica més el camí). No hi ha pèrdua. Ens anem enfilant ( sempre més aviat decantant-nos a l'esquerra)fins arribar a la bassa de Talaixà. La bassa no té res de particular ( és com totes les de muntanya) però sí que caldrà fixar-se bé en un promontori que s'enlaire un parell o tres de metres davant seu i que es troba cobert de vegetació. Dintre d'aquesta vegetació hi han les runes d'una antiga torre o Castell. Diu la llegenda que d'aquí en sortia un passadís secret que anava fins la Quera ( una casa que des de Talaixà veiem a la nostra dreta i un xic avall). Per la dreta de la bassa ( tal com hi hem arribat) el camí continua enfilant-se de manera decidida. Ara el corriol no està massa definit però un seguit de fites i senyals vermells ens ajudaran a no perdre temps. Al cap de poca estona el camí ja és molt evident i només ens caldrà seguir els senyals abans esmentats. Arribarem a una cruïlla on s'indica el camí del Comanegra ( també per anar al Puig de Sant Marc i Pic de les Bruixes tot passant pel Cortal) i que ens menaria cap a l'esquerra, però nosaltres seguirem pel de la dreta on ja s'indica la direcció a les Baumes d'Uja. Passarem un parell de portalleres, el camí és va enfilant, ara més dreturer, ara de manera més planera. I així anirem seguint fins arribar al Colll de la Balmeta. Aquí la vegetació canvia radicalment ja que fem el tomb a la muntanya i ara resseguirem la cara nord. Les alzines es tornen faigs, tot és més ombrívol, més humit. Del Coll de la Balmeta hi ha qui també en diu coll de Dolceia, però aquest topònim fa referència a la lleixa i no pas al coll pròpiament dit. Ara baixarem, fa poc més de dues hores que caminem i decidim fer un mos ( res, una queixalada i prou; ja esmorzarem a les baumes). El camí, amb marques vermelles surt per l'esquerra del coll i comença a baixar de forma decidida. Rellisca, cal anar en compte. El camí és ple d'arbres caiguts que ens obliguen a fer de contorsionistes. Bé, però no hi ha cap dificultat extra. Ara ja veiem les cingleres que baixen del puig de Sant Marc i ja podem endevinar com hauran de ser aquestes baumes. Passem una primera bauma, petita, però no, no és allò que volem trobar. Haurem d'esperar una mica. El camí sovint passa arran del caire, amb uns penya-segats que val més no acostar-s'hi gaire ( si fa vent ni ho proveu), però l'espectacle de la natura és impressionant. Les baumes queden davant nostre, però el camí haurà de fer una volta per arribar-hi. Amb aquesta mateixa tònica, finalment arribarem a les Baumes d'Uja. La bauma el penya-segat és molt bonica. El paratge és feréstec, i la font que l'acompanya ( l'aigua sortint de la roca) li dóna un aspecte encara més bucòlic.
Ara toca esmorzar, o millor dit, fer una queixalada, ja que entre una cosa i una altra gairebé portem tres hores de camí, i ja no som ben bé a l'hora d'esmorzar.
El temps amenaça pluja ( de fet ja ens hem trobat amb una mica de calabruix) i decidim tirar per avall. El camí surt per la banda oposada d'on hem vingut; i així, després de les fotos de rigor enfilñem la baixada. El camí continua ben marcat, i en pocs minuts deixarem un parell de trencants a l'esquerra que ens portarien cap al cim de la carena per anar al Puig de Sant Marc ( i d'altres indrets), Ara la baixada es fa més evident i forta, molt forta per ser exactes. Al cap d'una estona arribem a un dels locs més entretinguts de la tornada: l'Escaler de Jóc. Aquí el camí presenta una mena d'escalons fets amb pedra que ens ajuda a passar un desnivell realment important. És bonic de veure i de passar-lo. Mica en mica continuem baixant, amb unes cingleres impressionants i unes vistes mafnífiques. Ja només ens queda anar seguint avall fins arribar a Can Barrufa. Can Barrufa està formada per la casa pròpiament dita i pel que devia ser la pallissa o cabana d'eines. Si calgués ho podríem utilitzar com a refugi. Dins la casa hi ha un magnífic escon i hom hi pot trobar restes que ens indiquen que allí més d'un hi ha vingut a fer una xefla. No us perdéssiu la vista que del puig de Sant Marc ens ofereix aquest indret.
Ara som a tocar de Sant Aniol d'Aguja. El camí continua baixant per les lleixes de la casa, però en el seu tram final no està marcat. De tota manera cal baixar per on es pugui fins a trobar la font de Sant Aniol. Amb tot no hi ha pèrdua, ja que anem per on anem el resultat serà el mateix.
De Sant Aniol ens caldrà tornar cap a Pont de Valentí ( 1h) per un itinerari que no descriuré perquè ja ho he fet en altres ocasions i és d'aquells que tothom coneix. Només recordar que és molt suau i que anem resseguint la riera i els engorjats per un camí preciós. Passarem la resclosa de Gomarell i aviat arribarem sobre el Pont de Valentí, a l'aparcament del qual havíem deixat el cotxe. Tot plegat ( contant parades, esmorzar, fitar camins...) ens n'hem anat a més de sis hores. Però ha valgut la pena!! I si no, proveu-ho!!